diumenge, 13 de desembre de 2015

Xemei. A la tercera va la vençuda!

Xemei



Passeig de l'Exposició, 85



T. 935 535 140


www.xemei.es

Projecte 3(o+) a Taula.

Amb periodicitat mensual, fem vistes a restaurants, que publiquem en cada un dels nostres blocs, amb el punt de vista conjunt, però també explicitant els punts de vistes particulars que ens passin pel cap.

Vol ser un joc inspirat en el conegut i reconegut "5 a Taula", però amb certes variants: Som més proletaris i anem de manera anònima. La decisió de quins visitarem, la fem mitjançant les informacions que anem llegint a la xarxa o que ens arriben amb el boca boca tradicional. I aquesta tercera visita, vam decidir aterrar a Xemei i a continuació teniu la nostra crònica, que fem consensuada i exposant amb punts de vista particulars al final

A la tercera va la vençuda... SÌ, perquè després de dos experiències que ens van deixar mig freds i indiferents, vàrem trobar per fi l'equilibri al barri del Poble Sec. Es tracta d'un petit restaurant italià especialitzat en cuina veneciana (els dos bessons que porten el local, són originaris d'aquesta ciutat) en el que podem trobar més referències i productes del mar, del que s'acostuma a veure en altres cuines d'aquest país.

El local és petit al seu interior (unes 6 o 7 taules, si no recordo malament) amb una barra que dona accés a la cuina. Però per una altra banda, disposa d'una bona terrassa que, quan fa bon temps, sol estar plena de gom a gom. La decoració és molt de tipus modernet o hipster (sembla ser que han sigut un referent en aquesta subcultura) i compta amb una selecta i reconeguda clientela entre els quals figuren, entre d'altres, Patti Smith o Ron Wood que han deixat la seva signatura a les parets.  





La carta, estructurada en tres blocs (entrants, primers i segons) i amb una destacada presència de productes del mar, presenta mitja dotzena de plats en cadascun dels apartats, el que fa que no sigui gaire traumàtica l'elecció del menú. Remarcables les opcions d'entrants que tenen, amb els que creiem es podria elaborar un complert àpat.  





Mentre decidÌem què demanar, ens van portat unes olives i el pa, molt bo i que està elaborat per ells mateixos.  





Pel què fa a la carta de vi, està monopolitzada per referències del seu país, pel que ens várem deixar portar per les seves recomanacions, acabant amb un peculiar pinot negre.




Vam decidir compartir un parell d'entrants, que de fet van ser 2 i mig, doncs un d'ells (ja estava pensat per compartir entre dues persones) ens el van preparar perquè poguéssim compartir-lo sense problemes entre nosaltres tres. Aquest va ser un assortiment de peixos venecians, que estava composat per un bacallà mantecato (venia a ser com la versió de la nostra brandada), unes sardines en saor, seitons marinats i verat confitat. Un dels millors (si no el millor) plats del dinar. 





I l'altre entrant compartir va ser un tomino (un tipus de formatge italià) al forn amb carxofes del Prat, salsa de mostassa i poma. 






I els principals, en que cadascú va demanar el que més de gust li venia, i que van ser: uns papardelle amb ragú de llebre, un gall del Penedès en escabetx de rovellons i una cuixa de cabrit al forn amb purè de patates. Tots ells d'un gran nivell i excel·lent elaboració. 






No disposen de carta de postres (te la canten directament amb el que tenen aquell dia, i s'ha de dir que són tots casolans) i per que no sigui dit, sense compartir cullera, vam compartir també un parell d'ells. Un tiramisú i un pastís de xocolata amb peres i crema. A remarcar que en cap moment, el nivell de la cuina va patir cap davallada, tenint tot una línia constant i positiva. 




Amb els cafès, ens van convidar a uns xupitos, que imagino que al no voler, ho van compensar convidant-nos als cafès, aplicant el descompte de 6€, com es reflexa a la nota, en la que vam sortir per uns rodons 50 euros per cap. 




En conclusió: 


Una mica allunyat i té difícil accès amb transport públic / pàrquing.

Bon lloc per tastar una cuina italiana de gran qualitat. 

No és pas un lloc econòmic.

Molt bona qualitat dels plats i servei molt atent.

Recomanable.


PUNTS DE VISTA PARTICULARS:

ESTHER Sóc molt fan de les sardines venecianes, en saor, escabetx o similars i les tasto a tot arreu on vaig, si puc. I com aquestes i les del Bacaro (tenen arrels en comú, es clar) no he tastat res igual! Bé, em falten tastar les del Ricard! ;-) Un restaurant que mereix visita sí o sí. Jo repetia i vaig que mantenen el nivell dels inicis. Fugir-ne, però, els caps de setmana si no t'agraden les aglomeracions.. 


RICARD: Jo pel que veig sóc el que (com sempre), vaig sortir menys excited del lloc. Els plats tots molt bons, però amb la meva mania de la RQP i la del joc de voler encertar el preu, em va sobrar algun euret... Érem 3 amb una ampolla de vi i dos postres.. I per tant anar en parella (el meu habitat natural), el cost s'hagués anat cap a 60€...  I jo sóc del parer que per superar la barrera psicològica dels 50, se'm han de posar molt bé... :)

Per altre banda l'ambient bussines-Casper, em va sobrar una mica... Vaig quedar copsat pel que va entrar amb aire colega dient "Tenéis un Barolo que esté bueno?".

Vaja ... que em quedo amb Bacaro i les seves sardines en saor .... ;)


JORDIPotser és dels pocs llocs en el que després d'escoltar i llegir tant de soroll mediàtic, estic totalment d'acord. Una cuina autèntica, amb producte de qualitat i sense gaires tonteries a on saps el que menges a cada queixalada. A més, personalment vaig poder tastar unes quantes elaboracions noves per mi. L'únic dubte que m'ha quedat (i ruc jo per no preguntar-ho), És el significat de l'euro que ens van cobrar en concepte Nepal. I no és per l'euro en sí, sino més aviat per pura curiositat. 


diumenge, 22 de novembre de 2015

Kak Koy. Bé de preu si menges poc...


Kak Koy


Ripoll, 16 (zona Catedral)

Barcelona

T. 933.028.414

web_kakkoy



Projecte 3(o+) a Taula.

Amb periodicitat mensual, fem vistes a restaurants, que publicarem a cada un dels nostres blocs, amb el punt de vista conjunt, però també explicitant els punts de vistes particulars que ens passin pel cap.

Vol ser un joc inspirat en el conegut i reconegut "5 a Taula", però amb certes variants: Som més proletaris i anem de manera anònima. La decisió de quins visitarem, la fem mitjançant les informacions que anem llegint a la xarxa o que ens arriben amb el boca boca tradicional. I aquesta segona visita, vam decidir aterrar a Kak Koy i a continuació teniu la nostra crònica, que fem consensuada i exposant amb punts de vista particulars al final

Quan busàvem lloc pel segon "3 (o+) a Taula" pensàvem en trobar-ne un que ens asseguréssim el "tanto", preferint no haver de "rajar" i si fos possible que no fos "viejuno" i ja, la bomba, que no haguéssim estat cap dels 3. Quasi, missió impossible. Però vam llegir alguna notÌcia que havien obert el Kak Koy i vam pensar que ens quadrava perfecte pels nostres requeriments...

El local és dels rollo modernet, amb taules altes comuns, espais oberts, d'estil industrial amb acer i fusta i cuina/barra a la vista. Que agrada, tot i que en aquest cas sembla com inacabat. Com si haguessin obert a corre cuita i els hi faltés una passada de pintura i alguns acabats... 

Entrada discreta estil tots els "shunka", a la mateixa zona on estan els altres dos.


Kak-Koy-entrada

La carta no és massa llarga, però moltes coses et venen de gust i al ser 3, per compartir més plats És perfecte. I tenen vins per copes a la carta! Molt bé! 

Ens varen oferir (varis cops) un plat fora de carta, la parpatana de tonyina, que vam descartar per tenir-lo ja molt tastat d'altres llocs.


Kak-Koy-carta

Kak-Koy-vins

Kak-Koy-aloers


Vam tastar tots tres primer l'Aloers: un Xarel·lo molt correcte. I al final vam tastar una copa del Matrot, un Chardonnay que ens va agradar menys. 

Vam demanar per compartir, tot començant per unes ostres de Gillardeau amb salsa ponzu (excel·lents) i un chirasi sushi d'anguila brutal.


Kak-Koy-ostres

Kak-Koy-anguila

Seguint per un sashimi de calamar i un yakitori kakkoy. Els dos plats, molt bons. El calamar semblava un caramel. Es desfeia. 


Kak-Koy-calamar

Kak-Koy-yakitori


I acabant amb la fritura díalbergínies amb miso (nivell del Shunka, només igualades pel sushi 99 de Madrid), temaki spicy tuna (de 10) i uns yakisoba boníssims. 


Kak-Koy-alberginies

Kak-Koy-yakisoba

Kak-Koy-temaki

Vam prescindir de postres ja que només tenen mochis i sembla ser que no van ser del gust de ningú. I encara no gasten cafè. I cap al Caelum s'ha dit. Passeig per baixar el dinar. Ahh no, que no calia, que no ens vam atipar... jajaja. 

Final. El compte. Per cap uns 35 euros amb una ampolla de vi,  però  ni postres ni cafès. I sense atipar-se. Menjant bé ha de sortir per uns 50 euros per cap. Preu Shunka, vaja. Ja seria això. 


Kak-Koy-compte


Com resum del lloc:


Zona catedral. Perfecte. Després pots fer un cafetó al Caelum. I visitar el Mercat de Santa Caterina. 

Menjar molt bo. Molt bon producte. 

Servei correcte i atent.

Preu correcte, si no t'atipes massa. :)

Amb la moda compartir (que fomenten) pots sortir per poc preu. Tot i que si ets "jalon", amb gana. 

Es pot convertir en un fix per dinars/sopars casuals i lleugers. 


PUNTS DE VISTA PARTICULARS:
ESTHEREm vaig lliurar de començar el dinar amb uns edamame qualsevol... com que no em motiven sempre les ostres i aquell dia no em veien de gust, el Ricard pretenia distreure'm amb uns edamame! Ni hablar! I destacar que ens feia com vergonyeta demanar els yakisoba, però estaven de nivell i van ser prevenció masculina per no acabar amb gana.
RICARD: Jo vaig sortir menys excited del lloc. Tot i que els plats oscil·laven entre bons i molt bons, si has d'anar a dinar o sopar (no pas la nova moda de fer-ho veure!), acabes pagant un preu considerable. Dues persones properes que hi ha anat recentment, em parlen de 60 i 70€ per cap. I llavors és quan dic "alto!"... que per aquest preu vull una mica més de comoditat, poder dinar veient frontalment a qui m'acompanya, no sentir el frec colze-colze amb el comensal desconegut que em toca a l'altre costat, ni sentir que estic en un lloc en que s'intenta rendibilitat remuntant  serveis (i sense opció a cafà). Però si em ve de gust anar a fer una mica de "postureo" i gastar poc, serà una opció a la que tornaré ben a gust.
JORDIA veure... Com aperitiu per obrir la gana i decidir on anar després a dinar, he de reconèixer que està força bé... ;-) Conyes a part, és cert que si et deixes portar per les recomanacions que et fan, el compte et pot sortir bastant més alt del que nosaltres vàrem pagar. El format de seure en una barra, jo no l'acabo de veure gaire per la incomoditat que suposa el fet de no poder establir una comunicació visual directe amb les persones amb qui estàs (se suposa que a més de satisfer una necessitat bàsica, et ve de gust xerrar i compartir). I el tenir la cuina oberta, tot i que visualment pot semblar agradable pels que ens agrada cuinar i veure el moviment al voltant dels fogons, a mi particularment em mata l'olor de fregits un cop ja he "acabat" l'àpat, com va succeir en aquest cas, en el que la parpatana que col·locaven (o almenys ho intentaven...) a tothom, feia una olor massa forta i punyent. Un lloc amb bon producte i millor preparació (com s'ha de suposar pel nom del xef) al que no m'importaria tornar, però amb una limitació màxima de dues persones. 

diumenge, 25 d’octubre de 2015

La Bellvitja



Hospital 38


T. 934 61 82 46


http://www.la-bellvitja-brindisa.com




Projecte 3(o+) a Taula.

Amb periodicitat mensual, farem vistes a restaurants, que publicarem a cada un dels nostres blocs, amb el punt de vista conjunt, però també explicitant els punts de vistes particulars que ens passin pel cap.

Vol ser un joc inspirat en el conegut i reconegut "5 a Taula", però amb certes variants: Som més proletaris i anem de manera anònima. La decisió de quins visitarem, la fem mitjançant les informacions que anem llegint a la xarxa o que ens arriben amb el boca boca tradicional. I aquesta primera ocasió, vam decidir aterrar a La Bellvitja i a continuació teniu la primera crònica, que fem consensuada i exposant amb punts de vista particulars al final

La Bellvitja és un d'aquests llocs de recent creació, que pul·lulen pels voltants de La Boqueria i en aquest cas al carrer Hospital.

Entres, sembla un bar, decoració moderna intent com d'antiga. Una mica amb sensació de deja vu. A la dreta hi ha una sala que fa les funcions de menjador. En altres cròniques expliquen com mèrits del local, que havia estat una antigua capella i que pertany a una empresa que té restaurants a London....  Detalls que no ens fan venir cap altre frase que el "oi.. quina gràcia!", que van fer famosa les Teresines.



Ens vam instal·lar en la taula que vam voler (estava buit i es va omplir després) i ens van oferir si volíem el menú o si optàvem a carta. Vam triar carta i ens van dir que ens recomanaven compartir. La cambrera que ens atenia, tenia certa poca traça, en general. 

Vam escollir un gaspatxo arromescat  amb formatge de cabra, uns ceps saltejats amb alls tendres i ou a baixa temperatura i el tàrtar d'escalivada i remolatxa . Els tres plats correctes, però més a nivell "plateret modern" que com plats gastronòmics.  Els ceps eren bons, però no tenien cap secret, vaja comprar uns ceps bons. Res més... Com reflexió,  si fa uns anys haguéssim vist tres persones menjant gaspatxo del mateix plat (cal afegir que a la cambrera li vam insinuar que ja ho portés repartit, però cas omís... Sort que ens caiem bé!) , hagués estat un escàndol, però es veu que avui en dia  queda modern... Esperem que en un futur, no quedi guai compartir cullera.. 






El vi va ser un  Oriol dels Aspres  que va arribar a temperatura "del temps". En aquests cas, com tots ens hem empijat  i tenim nevera de vins a casa, costa d'empassar un vi a 20C. Total que vam demanar gel i ens va arribar aquesta ridícula "samarreta", que ja vam avançar a la cambrera que no funcionaria. I no va funcionar i es va acabar amb la glaçonera que havíem demanat inicialment. La cambrera, pobre, seguia guanyant punts a marxes forçades. 



Els plats principals van ser un cap i pota (ració minúscula i amb les mongetes poc fetes amb textura cruixent algunes), calamars saltats amb fonoll i botifarra (la botifarra quasi inexistent, totalment desproporcionada comprada amb què els calamars eren grandets i tenien poca gràcia, tot i ser frescos...) i com al demanar peix de llotja, ens van dir que eren sardines (a preu de peix del dia.... va ser que no!), vam optar pel bacallà amb pil-pil d'eruga , que sempre sol ser un recurs.





El mateix comentari dels plats que fem pels primers... Correctes sense més. Vam demanar unes postres de  xocolata i galanga, més que res per veure que feien i publicar la foto. Val a dir que després díesperar vint minuts per aquestes postres, l'explicació que ens van donar, va ser que síhavia espatllat la impressora, amb la conseqüent conya per part nostre, i en arribar, a punt vam estar de fotografiar i retornar el plat.  


Els primers postres suposadament fets amb impressora 3D.. :) :) 
Un cop  més ens trobem en un d'aquests llocs sense ànima, en que costa d'entendre algunes de les cròniques que hem llegit. Però Ès el mateix de sempre, que si saben que vas a fer una crònica, es mostren en versió premium i quan vas sense que et coneguin, acabes donant la imatge de "la taula rara que no prenen menú".

Ara bé, per sortir i no quedar-se a casa, fer una mica de postureo i solucionar l'àpat  amb uns 30€ per cap, pot ser una opció, per qui aquests factors tinguin pes. O igual és la nova tendència d'inauguracions de locals per BCN.

Com resum del lloc,


Al carrer Hospital (pot ser un defecte o una virtut).

Menjar correcte sense més.

Servei correcte sense més.

Amb la moda compartir (que fomenten) pots sortir per poc preu.

No cal tornar-hi. 


PUNTS DE VISTA PARTICULARS:


ESTHER: Destacar que al ser la taula "rara" no ens van fer ni cas. Ja hem comentat que el servei va ser especialment "estrany". Una cambrera amb poca gràcia i tirant a seca. I el suposat maitre, que semblava l'amo, només anava directe a les taules de russos que demanaven txuletons i que cridaven força. Local molt "desangelat", amb poca gràcia, deco una mica esperpèntica per barreja de coses i públic estranyot. Sort que érem nosaltres els "raros"... 

JORDI: No sé si serà un fet habitual, però es veuen desproporcionades les quantitats dels plats principals. AixÌ, mentre el cap i pota era una minúscula (quasi rallant el ridícul) ració, els calamars o eren una mica grans o bé hi sobrava un de sencer.   

RICARD: Sense que tingui importància gastronòmica, a la visita ritual al wc, per rentar-se les mans, ja mancava el sabó i l'aparell d'assecar mans és dels que funcionen per proximitat, però només quan els ve de gust. I això a primera hora!. Però segons el Jordi, als serveis situats a la planta superior tot funcionava correctament.  

Com descàrrec per la cambrera, comentar que d'entrada i abans que arribés l'Esther, vaig tenir amb ella, un petit mal entés... I ves a saber si això va fer que la noia estigués un xic incòmoda la resta de l'àpat...